Al gener de l’any 1983 els igualadins Manel Claramunt, Pere Enrich i Joan Mabras, coincideixen en la il•lusió de fundar un club de tir esportiu a la nostra ciutat. Fins aleshores s’havien de desplaçar als clubs de Barcelona i Manresa i evidentment, això era una càrrega feixuga per a fer-ho sovint. Ràpidament s’hi afegeixen d’altres afeccionats , en Ramon Muntané, Jordi Lopez, Joan Mateu, Joan Clemente, Antoni Reyes i Ramon Rodriguez.
El dia 15 de gener de l’any 1983, a les vuit del vespre, es troben al Restaurant La copa de Vidre, i allí redacten l’acta de constitució del que serà el Club de Tir Igualada. Aquest document serà validat el dia 5 de maig pel notari Alfonso Rojo, per tal de donar-li caràcter oficial. Ambdós documents encara estan en possessió del club.

Al principi i donada la manca d’instal•lacions pròpies de cap mena, anaven a tirar , amb el consentiment de la Guàrdia Civil a unes guixeres prop de Can Masernau. Però això esdevenia una situació provisional, i després d’efectuar infructuoses gestions davant l’Ajuntament d’Igualada per tal d’aconseguir uns terrenys adequats per a la pràctica del tir, es va presentar l’ocasió de comprar una finca al terme municipal de Castellolí, pertanyent a l’entitat igualadina del Cercle Mercantil. Aquesta entitat , anys enrera havia adquirit aquesta finca als terrenys de Can Palà , amb la idea de fer-hi un complex esportiu amb pistes de tennis i d’altres equipaments. Quan el projecte va fracassar, van considerar la venda dels terrenys, que pel fet de tenir la consideració d’equipament esportiu, s’ajustava a la perfecció a les aspiracions del recent nascut ,Club de Tir Igualada.

El dia 24 de febrer de l’any 1986 és signa la compra de la finca al Cercle Mercantil per la quantitat de 3.700.00 ptes de l’època.
Per fi s’havia materialitzat el somni de gaudir d’instal.lacions pròpies.

Però els problemes tot just acabaven de començar, al menys en el besant econòmic. Per fer front als pagaments, al principi no els va quedar més remei que avançar els diners i poc a poc, recuperar-los al fer nous socis, que sortosament anaven incorporant-se  amb bon ritme al nou club. Les angoixes que aquell grup de gent varen patir son del tot imaginables. I el camí que quedava per recórrer era molt llarg, però la il·lusió ho pot tot.